La Generalitat de Catalunya ha declarat Olot com a punt d’interès artesanal. En destaca especialment el nucli antic, que concentra un gran nombre dels tallers i botigues dedicats a l’artesania, a més d’obradors dedicats a l’artesania alimentària. Aquest reconeixement posa de relleu la xarxa de persones i col·lectius que han bastit l’artesania olotina (i garrotxina) a través de la producció i venda de productes i peces úniques, així com productes d’alimentació de gran qualitat.

Des del món associatiu i l’administració pública s’ha anat catalitzant l’empenta de l’artesania olotina per a transformar i millorar la ciutat, especialment a la zona del nucli antic. Ara bé, perquè l’artesania? Què fa d’aquest sector a cavall entre el passat i el futur una eina de transformació urbana i econòmica adequada per la ciutat d’Olot? La resposta inicial és que l’artesania olotina no apareix del no res, sinó que s’assenta una tradició que ve de lluny a Olot.

És sobre aquesta tradició que es pot entendre la solidesa d’una nova fornada d’artesanes i artesans que han escollit la ciutat per iniciar la seva activitat creadora i comercial. Així, ens trobem amb els factors de tradició i modernitat que es multipliquen i permeten fer ús de les capacitats endògenes del barri vell i de la ciutat per al rellançament de l’economia local i el dinamisme urbà. Dit d’una altra manera: l’artesania no aterra al barri des d’un antre planeta, sinó que arriba a un entorn que ha estat sempre testimoni d’aquesta manera de viure i treballar i, és clar, de consumir.

La conveniència de promoure l’artesania, però, no és motiu suficient per a fer-ho, sinó que cal que aquesta aporti valor sostingut. Per una banda, és un sector que planteja un model de consum alternatiu a la producció industrial de baix cost i mínima personalització. Els productes artesans s’adapten a cada persona i moment i són difícilment imitables, a més de treballar-se amb matèries primeres de qualitat i, quan és possible, proximitat. Aquest fet té dues conseqüències interessants: per una banda suposa un impacte ambiental menor i una millora en la sostenibilitat del consum, i per l’altra una manera de consumir menys alienant, que mostra la cara i context de l’origen de les manufactures.

A nivell de competitivitat, a més a més, l’artesania planteja també un model de comerç resillient i menys vulnerable a les fluctuacions de la demanda, capaç de traçar una connexió amb el veïnat de la ciutat sense dependre excessivament de modes. Això no obstant, també presenta algunes dificultats per generar economies d’escala i fer inversions posteriors amb els marges generats. Tot i que la cooperació associativa i per projectes pot pal·liar parcialment aquestes dificultats, el creixement i consolidació d’aquesta artesania és un dels reptes dels propers anys.

Per a més informació podeu adreçar-vos a l’àrea d’Empresa i Emprenedoria de DinàmiG 972 272 268 i empresa@dinamig.cat